La dislèxia a les aules: detecció i tractament

La hipòtesis que s’ha seguit per fer aquest treball de recerca ha estat demostrar que el grau de formació del professorat és insuficient o escàs per detectar casos de dislèxia a les aules. Aquesta hipòtesi durant la realització del treball s’ha confirmat per complet.

Amb aquest treball de recerca he pogut demostrar que la dislèxia no té la definició ràpida i simple que la gent no especialitzada en aquest àmbit li atorga, sinó que va molt més enllà. Sectors del cervell, com l’hemisferi esquerre, surten afectats i fan que el procés de la lectoescriptura, entre d’altres, no respongui als estàndards de normalitat. Per tant, no és una deficiència en el procés visual sinó que va més enllà. Efectivament, aquest trastorn de l’aprenentatge provoca que les àrees bàsiques del procés fonològic i de descodificació de les paraules aïllades es vegin afectades. Afecta el procés lector i escriptor i estan alterades les habilitats de consciència fonològica, memòria verbal i velocitat verbal. Entre un 5 i 10% dels nens la pateixen, la qual cosa ens fa pensar que és més habitual del que pot semblar tenir un nen o nena a l’aula, amb dislèxia.

Tota persona que no està especialitzada en aquest trastorn de l’aprenentatge pensaria que tots els nens i nenes que la pateixen tenen els mateixos símptomes, però això no és així. Un nen amb dislèxia pot presentar símptomes molt diferents, símptomes que poden ser els relatius a la discalcúlia, disfàsia, disgrafia, Trastorn per Dèficit d’Atenció amb o sense hiperactivitat o TDAH, etc, de tal manera que allò que és percebut per part del professor és possible que no sigui avaluat com el que és, un trastorn, i pugui pensar que simplement o bé no s’esforça suficient o bé no para atenció. Aquesta manca de detecció precoç incideix sobre l’alumne, no només en relació al procés formatiu, sinó que també pot arribar a provocar ansietat i, fins i tot, pot acabar en depressió.

El treball de recerca ha estat complementat amb entrevistes a psicopedagogues, i amb enquestes adreçades tant a mestres com a alumnes i exalumnes que han tingut dislèxia.

Les respostes que s’han obtingut a les enquestes realitzades han estat bastant semblants, tant en la franja d’adults com en la de nens. Això fa pensar que, probablement, al sistema educatiu, les adaptacions que s’apliquen i la formació que rep el professorat no ha millorat tant com hagués estat desitjable.

En relació als mestres un 35% afirma que no se sent preparat per detectar i tractar amb nens amb trastorn de l’aprenentatge. Realment, aquest és un percentatge massa elevat i caldria fer tots els esforços possibles per assegurar la formació dels mestres. I això passa perquè els diferents graus d’educació incorporin assignatures troncals i obligatòries respecte als trastorns de l’aprenentatge. I un cop hagin acabat l’etapa acadèmica i s’incorporin ja a l’exercici de la professió puguin disposar de forma àgil de la formació realitzada, hagi estat adquirida per mitjà del propi centre o bé per altres institucions. Per tant, la formació constant és imprescindible.

I pel que fa als alumnes o exalumnes enquestats destaca que un 31,3% dels casos de dislèxia, van ser detectats al centre on estudiava i, per contra, un 65,6 % va ser diagnosticat de forma privada. Això ens explica que el centre no va prestar prou atenció a les dificultats de l’alumne o no va aplicar els protocols de detecció quan tocava, la qual cosa incideix en gran mesura en el procés de formació d’aquests alumnes que, ja des de bon inici de l’etapa escolar, tenen desavantatge respecte de la resta de companys.

No es pot obviar que s’ha fet molt de camí i que aquest no es pot desmerèixer, com ara el fet que més enllà del batxillerat, en concret, a les proves d’accés a la universitat (PAU), el sistema educatiu permet mantenir o aplicar les adaptacions del pla individualitzat als alumnes que estan diagnosticats de dislèxia. Ara bé, això no significa que tot estigui fet, sinó que cal donar un impuls en favor dels mestres que són el puntal principal de l’educació i formació dels nens i nenes. Que ells disposin d’eines i recursos garantirà, en gran mesura, que cap alumne quedi fora del circuit educatiu per un trastorn que no ha escollit tenir. Això permetrà millorar les competències dels mestres que són el primer contacte amb aquest procés de formació que s’inicia.

Aquí pots llegir més sobre treballs de recerca de Batxillerat.