Entrevista amb Joan Cararach

– Joan Cararach, moltes gràcies per deixar que et fem aquesta entrevista, et farem unes quantes preguntes sobre l’art en general i esperem que les responguis amb sinceritat i sense por.

– D’acord, pregunteu, pregunteu…

– Quin és el teu primer record sobre l’art?

– Fa molt temps d’això, però em sembla que quan era petit si deia: “mare, m’avorreixo”, em donaven un paper i un llapis de colors blau i vermell i m’entretenia molt a gust. El meu pare havia estudiat a l’Escola d’Arts i Oficis -la LLotja- aquí a Barcelona abans de la guerra, pintava quadres, a casa meva hi havia pintures i colors per totes bandes i, sobretot, m’agradava molt mirar llibres amb dibuixos i amb quadres, i copiava tot això. Això és el primer que recordo.

– Quin tipus d’art tenies al teu voltant quan eres petit?

– A casa meva quadres pintats pel meu pare, paisatges, retrats de familiars, de l’avi etc, però sobretot, sobretot, un diumenge sí i un no, el meu pare -jo vivia a Madrid, aleshores- cada dos diumenges em duia al Prado, i un diumenge tocava Goya i un altre diumenge tocava Velàzquez i algún extra, anàvem a veure alguna altra sala i m’agradava molt fer-ho, i a més me’n recordo molt que després baixàvem a la Cuesta de Moyano, es deia, era com el mercat de Sant Antoni dels llibres vells i usats, i sempre queien un parell o tres o quatre tebeos de segona mà i vaig començar a llegir còmics abans que llegir qualsevol cosa, em sembla.

– Quins còmics llegies?

– Uf, sobretot Superman i Batman perquè el meu germà els circulava, se’ls passaven molt amb els seus amics i jo me’ls llegia també; no els entenia, però mirava els dibuixos i quan vaig aprendre a llegir se’m va obrir un món, aleshores no vaig parar, vaig començar amb el que hi havia aleshores i que ens agradava als nens que eren “El Jabato” “El Capitán Trueno”, sobretot aventures, i  no vaig tirar gaire cap a coses que van sortir després, que molts dels nostres lectors recordaran com ara els “DDTS”, els “Tiovivos”, els “Pulgarcitos” aquestes coses de Bruguera, m’agradaven però no, jo era, en aquella època, de “capa y espada” i després recordo també que el meu avi em va regalar el meu primer “Tintín” que me’l va comprar en català -en una llibreria de Madrid!-, que era Els cigars del faraó i, no sé, sempre he tingut ganes de fer-me un tattoo amb el signe de Kih Oskh, els meus alumnes no s’ho creuen però és veritat, no descarto fer-me’l algun dia.

– L’art ha significat el mateix per a tu durant tota la vida o ha anat canviant?

– Home, ha anat canviant, efectivament, perquè quan ets jove ets romàntic i creus que l’art serveix per canviar el món, per exemple, sempre he tingut aquest esperit d’avantguarda dintre, sempre ho he pensat, però després el món s’obstina en portar-te la contrària i en dir-te que “esto no lo cambia nadie”, no sóc gaire optimista, l’art en el fons, com que vosaltres tres sou de l’artístic m’heu sentit dir que l’art, i això és lo bo i lo dolent del art, que l’art no serveix per res, l’art serveix per estimular la consciència de la gent, estimular el pensament, per fer-nos enraonar, vaja.

– Llavors diríem que l’art no és necessari?

– De cap manera, és molt més interessant aprendre a caçar o aprendre a persuadir a la gent.

– Quins són els pitjors problemes que has pogut trobar en l’art?

– Problemes no gaires, no sé, que m’he gastat molts quartos viatjant per Europa anant a veure museus, però això no és un problema, és un plaer, a mi m’agrada, sóc un gaudidor de l’art i m’agrada anar a veure coses noves, problemes no me n’ha donat mai cap.

– Tens alguna anècdota interessant sobre l’art?

– Podria dir per exemple: anar a un museu de Londres al que és ara la Tate Britain, abans que existís la Tate Modern, i entrar a la sala on hi havia les pintures de Mark Rothko,  eren unes pintures que estaven en una sala tancada, unes pintures molt grans, d’uns colors molt determinats, obscurs, de pintura obscura, entrar i veure una persona asseguda mirant els quadres i plorant, plorant desconsoladament…  recordo també una turista americana a Florència, dic que era americana perquè cridava molt i se la sentia enraonar per tota la sala, doncs aquesta senyora de nacionalitat nord-americana cridava molt, cridava molt fort i a més estava refredada, esternudava constantment, i es va acostar a mirar de la vora el Naixement de Venus, de Botticelli, i li va esternudar al damunt, i es va quedar tan ampla. La següent vegada que hi vaig anar ja hi havia un vidre protector al davant, no sé si el van posar arrel de l’esternut d’aquella senyora o no, però ara hi ha un vidre al davant.

– Parlant dels estudis, tu volies ser artista o volies ser profesor de l’art?

– Jo volia ser artista, ja us he dit que era molt romàntic, abans. Ara encara sóc romàntic però d’una altra manera, diguem que tinc esperit romàntic. I jo vaig començar estudiant a l’Escola d’Arts i Oficis aquí a Barcelona, perquè els meus determinants politics m’impedien anar a estudiar a la facultat. Vaig anar a Arts i Oficis i, al cap de tres anys d’estudiar a Arts i Oficis, bé, “d’estudiar”, ben bé no gaire, no? no estudiava gaire. Però en canvi treia unes notes extraordinàries quan em presentava als exàmens i, amb  tot això, vaig pensar ‘aquí hi ha alguna cosa que no funciona gaire bé, un dels dos menteix’. Llavors vaig pensar: agafat-ho en serio, assenta el cap. Vaig fer la prova d’accés a Belles Arts, aleshores s’havia de fer una prova específica, i hi vaig entrar i vaig fer la carrera. I me la vaig agafar molt en serio. Mentres estava fent la carrera, em vaig adonar, per exemple que també m’agradava molt l’arquitectura, vaig començar a ‘entendre’ l’arquitectura i vaig pensar: ‘ostres! passa’t a arquitectura!’ però dos canvis de carrera és excessiu, i vaig acabar Belles Arts.

– I treballaves, en aquell moment?

– Jo treballava els estius per pagar-me els estudis, des que tinc memòria no, però jo crec que als dotze anys ja treballava als estius; a més en un poble i amb una família molt extensa com he tingut jo, tots els meus cosins de la meva edat treballaven als estius i tots teníem calers a la butxaca, i això ens agradava molt perquè, si treballaves, a casa meva volia dir que eres responsable, i si eres responsable tenies llibertat, i la llibertat era una cosa que ens agrdava molt aleshores, podíem fer el que volguéssim i jo em vaig pagar la carrera, treballant molt als estius i estalviant em pagava la vida.

– Has venut alguna obra, algun cop?

– Sí, de fet sense haver-ne fet cap exposició, no m’he entes mai bé amb el món de les galeries, ho vaig intentar, no ens vem entendre gaire bé, però he venut coses a amics a gent que coneix a gent que coneix a gent, coses d’aquestes fa molts d’anys, ara si pogués ho tornaria a comprar tot, si pogués resetejar i tenir-ho jo tot una altra vegada, tenir-ho tot guardat en un guardamobles…

– No penges les teves obres a casa?

– No, alguna cosa sí, però no, no és una cosa que t’agradi molt veure com pintes tu, m’agrada més veure les coses que tinc d’altres.

– De les obres que has fet tu quina és la que més t’agrada?

– Vaig fer una sèrie de pintures enganxades, fa molts anys, devia ser cap l’any vuitanta- quatre, entre el vuitanta-quatre i el vuitanta-cinc, eren peces enormes i, com que no em cabien a l’estudi les pintava a trossos i les enganxava fora, i en vaig quedar molt content, i en conservo quatre, però ara em damanareu que posi una fotografia, i és impossible.

– Fa 5 anys quin tipus d’art creies que hi hauria ara?

– Jo crec que bastant semblant al que és, potser si m’haguessin preguntat aleshores hauria dit que hi hauria menys pintura encara de la que n’hi ha, que n’hi ha poca, no? perquè de seguit -ja us he dit que jo era molt romàntic- pensava que les noves tecnologies, els videos, la perfomance, les accions… abans a Belles Arts el moviment que més m’ineteresava era el dadaisme, i el dadaisme és un moviment antiartístic, “antiartístic”, jo veia que les coses anaven per allà i crec que no m’he equivocat gaire, jo amb els meus amics ja ho discutia, vull dir…

– I en el futur?

– L’art en el futur? Hi ha una cosa que m’intriga molt, que em sedueix moltíssim, que són els… ho vaig veure una vegada en un video de Youtube, un pinzell experimental que es… em sembla que era Google el que l’estaven muntant, unes ulleres de visió virtual, un pinzell amb el qual pintes directament en tres dimensions… això és molt interessant, perquè es salta les fronteres entre la pintura i l’escultura. Estàs pintant alhora que escolpeixes, ets a dintre i a fora de l’obra i el senyor que treballa amb això ha de  tenir … el cap, jo crec, moblat d’una manera especial, i m’intriga molt, m’agradarà veure si algú s’hi fica per aquesta banda, m’agradaria molt veure-ho, jo ja em sembla que sóc massa vell per això, no? Sé que si ho agafés no faria res de bo, això ho ha de fer una persona que s’hi dediqui… dedicació absoluta. L’art exigeix aquesta dedicació. Sacrifici.

– Joan, moltes gràcies per deixar-nos fer-te l’entrevista, ha estat molt interessant.

– Ha estat un plaer